CLAU 1: “Generem arribades”
La visita del Sabadell a la ciutat esportiva del Levante ens ha deixat, a més d’una nova derrota fora de casa, tot i que això ja no és notícia, un nou concepte a explotar a partir d’ara. Aquest equip “genera arribades”, va declarar Miguel Álvarez, tècnic arlequinat, al final del partit. Fins ara jo havia sentit i llegit que els equips generaven ocasions de gol. Però això, ara com ara, sembla massa pel Centre d’Esports. En el nostre cas, sembla que ens hem de conformar, com a mínim de moment, amb generar arribades a l’àrea rival. Arribades i poc més que això.
A Bunyol vam tenir un bon exemple d’aquesta nova idea. I és que amb el marcador en contra des del minut trenta, el Sabadell es va trobar amb la pilota, amb la possessió i amb els espais per jugar. Però després, quan del que es tracte és d’afrontar les decisions importants en els metres finals, la persiana s’abaixa i no hi ha res a fer.
Els arlequinats no van generar gaire perill contra la porteria de Coke. I no ho dic per dir. Un bon exemple és que el primer intent seriós, la primera ocasió de gol com a tal, va arribar amb una rematada de cap d’Agustín en el minut vuitanta-cinc de partit. És a dir, a cinc minuts -més el descompte- del final.
Després, també és cert, van arribar algunes més. Fins i tot alguna de molt clara. Però aquesta loteria és massa arriscada. I, sobretot, és poc fiable per a un equip necessitat de victòries, també a domicili, que encadena dues derrotes consecutives en les últimes jornades, i tres partits seguits sense guanyar

CLAU 2: Història repetida
De tota manera, detalls i matisos al marge, el partit d’ahir recorda al que el Sabadell va jugar setmanes enrere a una altra ciutat esportiva, la Dani Jarque, contra un altre filial, el de l’Espanyol. Un guió de partit força semblant, com ja s’havia avisat a la prèvia. Aquell dia el filial blanc-i-blau es va avançar poc abans del descans, mentre que aquesta vegada el gol ‘granota’ va arribar a la mitja hora de partit. Per la resta, amb l’1-0 al marcador, pilota en poder del Sabadell, obligació dels de Miguel Álvarez de proposar i construir, i mentrestant el conjunt llevantinista a esperar la seva oportunitat per rematar la feina. Per sort, o per desgràcia, com també va passar davant l’Espanyol ‘B’, el marcador ja no es va tornar a moure ni en un sentit, ni en un altre.
De fet, per trobar un tret diferencial entre els dos partits cal centrar-se en el fet que si en el primer el Sabadell no va tenir claredat d’idees per superar la línia de tres-quarts del camp, en el segon van fer un pas més enllà. Un pas insuficient, perquè, com hem dit en la primera clau, arribar es va arribar, però en cap cas finalitzant. Si més no, no fins els últims minuts de l’enfrontament. Una lleugera millora que va resultar insuficient, com apuntem, perquè el resultat fos diferent al de la cinquena jornada de lliga.

CLAU 3: Sense pressió ambiental
Encaparrat en trobar alguna explicació lògica que arribi explicar com un equip, amb jugadors diferents i un cos tècnic completament nou, és capaç d’estar-se més d’un any sense guanyar un partit de lliga fora de casa, se m’ha passat pel cap que potser, i només potser, el Sabadell nota en excés la pressió ambiental de jugar lluny de la Nova Creu Alta i amb el públic en contra. Doncs bé, si volia fer bona la teoria podeu estar tranquils, l’ambient que es viu a la ciutat esportiva del Levante no és un bon exemple. Poques vegades havia estat en un camp amb un silenci tan sepulcral. Poques vegades, molt poques vegades, de veritat, havia estat en un camp en el qual s’escoltés tan poc la celebració d’un gol de l’equip de casa. Per no escoltar-se bé, no s’escolta ni la megafonia. Lluny d’altres estadis on la música prèvia al partit, o del descans, està a un volum poc menys que impossible, a Bunyol la música respecta l’ambient general que es viu després al llarg dels noranta minuts.
El que deia, ni per aquí podem trobar un argument de pes que expliqui el perquè de tot plegat.

CLAU 4: Torna Pol Roigé
Dels pocs aspectes positius que pot extreure el Sabadell del partit contra l’Atlético Levante un d’ells és el retorn de Pol Roigé. Després de lesionar-se celebrant un gol el dia de L’Hospitalet, i de perdre’s dos partits de lliga -i un de Copa Catalunya- per culpa de l’esquinç de turmell que es va fer davant els riberencs, el de Castelldefels va tornar. Va fer-ho, a més, jugant d’inici. Sortint a l’onze inicial. No va ser el seu millor partit. És cert. Però a Pol Roigé ni se li pot negar, ni se li por retreure, que no ho intenti sempre. A vegades potser un pèl massa, però ell insisteix.
Davant el filial ‘granota’ no va sortir-li gairebé res. Però amb el retorn de Pol Roigé el Sabadell guanya en tots els sentits. Torna l’home referència de l’equip arlequinat en aquest primer tram de la temporada. Seus són quatre dels onze gols que els de Miguel Álvarez han marcat en aquestes primeres nou jornades de lliga. Però l’extrem és més que això. Quan és al camp tens la sensació que passarà, o que pot passar, qualsevol cosa en qualsevol moment. I aquesta, no ens enganyem, és una característica que cap equip, i el Sabadell menys, no pot desaprofitar.

CLAU 5: Expulsió a la banqueta
Per últim, la tornada de Pol Roigé toparà ara amb la més que possible baixa de Marc Fernández de cara al partit davant l’Alcoyano d’aquest diumenge. El també extrem va ser expulsat en el tram final del partit quan ja havia estat substituït i es trobava a la banqueta. Vermella directa, segons l’acta arbitral, per dir: “Árbitro, hostia, pita algo”. Així d’entrada, donant per bona la versió de l’àrbitre assistents, què és qui va escoltar el que suposadament va dir Marc Fernández, se’ns presumeix una expulsió poc menys que rigorosa o excessiva. Sobretot pel moment, a cinc minuts del final. I més encara, tractant-se d’un jugador que està a la banqueta i que no insulta ningú, ni deixa anar cap renec majúscul que pugui ofendre ningú.
Sigui com sigui, a l’espera ara del que decideixi el comitè de competició, tot indica que el jugador de Corbera de Llobregat serà baixa segura per rebre el conjunt alcoià. I en aquest sentit, cal ser optimistes i que la sanció a l’extrem no vagi més enllà d’un partit.