Adrián Arroyo (@adrian_arroyo) / Palma, Alcón, Rey, Ballart, Rollán, Pedrerol, Cèrcols, Biart, Bondarenko, Kiss, Cuk… La llista de cognoms il·lustres del món del waterpolo vinculats al Natació Sabadell en les últimes dècades és interminable. Alguns forjats a casa, d’altres talents estatals que han dotat de qualitat al Club i també alguns d’internacionals que aportaven un extra, a més del punt exòtic de ser foranis, a les diferents plantilles. Durant anys, els waterpolistes sabadellencs han estat al capdavant d’aquest esport, i això s’ha traduït en unes quantes participacions a Europa plenes de vivències curioses.
Aquesta setmana l’equip masculí del Natació Sabadell ha tornat a fer les maletes per viatjar pel vell continent i disputar la màxima competició continental. Era la cinquena vegada que els waterpolistes locals ho feien i la primera des que el torneig es diu Champions. Fins al moment, encara no s’ha pogut superar el gran paper que els sabadellencs van fer en la seva estrena a l’aleshores anomenada Eurolliga i dirigits en aquell moment per un altre clàssic com Manel Silvestre (les banquetes donarien també per un bon llistat d’entrenadors mítics). Dijous, en la prèvia d’aquesta nova presència a la Copa d’Europa, vaig telefonar l’exjugador i expresident de la secció de waterpolo, Marc Alcón. La conversa era privada, però segur em permetrà que us expliqui el seu contingut. Repassàvem els quatre precedents, i encara que ha plogut bastant en els 12 anys que s’acaben de complir del debut a l’Eurolliga, el sabadellenc ho recorda com si fos ahir. “Primer vam passar ronda acabant líders la lligueta a Eslovènia, i després també vam guanyar la que vam jugar aquí contra l’Shturm, el Jug Dubrovnik, el Marsella, el Galatasaray i el Waspo Hannover”, recordava Alcón.
Dubto que tampoc tingui cap problema l’Oriol Olivé, cap de premsa del Club, perquè comentem públicament els missatges que ens vam enviar fa unes setmanes. Abans de posar-me a buscar a hemeroteques digitals (com s’agraeixen quan toca fer un reportatge d’aquest tipus) li vaig preguntar si recordava quants cops havíem jugat la Copa d’Europa. “Home, d’entrada la del Primorje”, em va respondre. Una espina que també té clavada Alcón. I és que la tercera lligueta d’aquella edició de la competició no era amb seu fixa com les anteriors, sinó que va tenir un format molt futbolístic amb quatre equips i sis jornades, jugant tres partits a casa i visitant les piscines dels altres tres. Eren d’altres temps, i malgrat que també era un esport minoritari, els equips de waterpolo es podien permetre grans desplaçaments. El premi per als dos primers era passar a quarts de final, i els jugadors del Club van tenir aquesta mel als llavis, però no van arribar a tastar-la. Després de la penúltima jornada, TV3 titulava al seu web: “El Sabadell guanya l’Spandau (10-8) i és a tocar dels quarts de final de l’Eurolliga”. Però no van arribar a tocar-los mai, ja que en la darrera i definitiva cita, a finals de març del 2004, el Primorje Rijeka ho va impedir amb un 10-6 a Croàcia, Iugoslàvia segons el redactor aquell dia de la televisió pública, que potser va redactar la notícia amb un punt de nostàlgia o potser Geografia no era la seva assignatura preferida. Parlant d’aspectes geopolítics, aquell va ser l’any que Bondarenko va haver de quedar-se en un pas fronterer perquè no el deixaven entrar a Croàcia amb el seu passaport rus. Anècdotes d’aquell primer gran viatge per Europa.
Del Bosque tenia “els dies comptats” al Besiktas en aquell moment segons Mundo Deportivo. Edmilson, Márquez i Gerard estaven tocats al Barça aquella setmana. Dic això per acabar d’ubicar-nos en el temps i prendre consciència dels anys que ja han passat, si bé Lucescu ja entrenava al Shaktar Donetsk, demostrant que malgrat el pas del rellotge, hi ha coses que no canvien. Tornant a l’aigua, aquella fatídica derrota a Rijeka condemnava als sabadellencs, que depenien d’un empat entre Shturm i Spandau que mai no va arribar. Des d’aleshores, encara seguim esperant poder arribar als quarts de final de la màxima competició del waterpolo continental masculí.

Mateixa història
Ni amb Manel Silvestre la 2006/07 ni amb Xavi Balaguer una campanya després, els sabadellencs van aconseguir passar de la segona lligueta. En el primer cas, només la diferència de gols va privar el Club de classificar-se per la següent eliminatòria al grup disputat a Eger (Hongria), mentre l’eliminació un any més tard va ser més clara a la piscina del Posillipo, a Nàpols (Itàlia). L’últim intent abans que el fet enguany va arribar fa tres anys. Gabi Hernández liderava la nau en aquell moment d’un Sabadell que mesos abans havia acabat subcampió la Copa LEN, però que no va passar de la primera fase prèvia a Tblisi (Geòrgia) malgrat el discret nivell dels rivals.
Un salt temporal aquí, un altre més enllà, i com qui no vol la cosa, ens tornem a situar al 2015. Durant aquest viatge a través del temps que estem fent, el Club ha passat força penúries econòmiques i, de fet, encara no acaba de remuntar del tot el vol. A més, mentre l’equip masculí feia unes passes enrere esportivament parlant els últims anys, el femení es cruspia tots els rècords possibles a Catalunya, Espanya i Europa fins al punt de ridiculitzar tots els rivals nacionals que es creuen en el seu camí i col·lecionar Champions i Supercopes d’Europa a les seves vitrines. Però enmig d’aquesta hegemonia de les anomenades “noies d’or del Club”, el sènior masculí ha recarregat d’il·lusió l’equipatge a base d’un entrenador pencaire i amb experiència com és el Chava Gómez i d’una plantilla amb cognoms que no tenen el renom ni la fama d’anteriors fornades, però sí les ganes d’aquells que comencen des d’abaix.
Els Cabanas, Fenoy, Soler, Motos i companyia tornen a demanar protagonisme després d’uns anys eclipsats per una generació de waterpolistes magistrals formades a Can Llong. De moment, enguany no podem extreure massa conclusions del fugaç pas per Europa. A Busto Arsizio, els nois del Chava Gómez han perdut tant contra el Jadran Herceg Novi montenegrí (6-7), com davant l’amfitrió Verona (10-9) i el Digi Oradea romanès (13-6). “L’últim partit ha estat un desastre perquè estàvem tocats anímicament, però em quedo amb que hem demostrat que podem competir a la Champions malgrat no arribar ben preparats a la cita”, deia avui a Ràdio Sabadell l’entrenador cantàbric. Faltarà veure si la butxaca permet gaires més aventures com aquesta i si els jugadors responen a la piscina com ho van fer la temporada passada, però si aquests condicionants es compleixen, per què no pensar que a Itàlia simplement s’ha posat la primera pedra per tornar a ser grans a Europa? Les noies han hagut de menjar molta merda -amb perdó- per poder arribar on són ara. Generacions senceres que tenien creuats els quarts de final s’han retirat sense poder gaudir del que ara parlem com si fos el més normal: veure el Natació Sabadell entre els gegants del waterpolo femení europeu. A nivell masculí el repte segurament sigui més complicat i exigeixi més recursos. Però per a un club centenari com el sabadellenc, plagat d’olímpics i bregat en mil batalles, per què no creure que en un futur a mig termini no podem treure’ns l’espina de Rijeka?