Ja em perdonaran els Jordi Cruz, Sergio Ruiz, Francisco Roldán, Alexis Rodríguez, el crack Miguel Quesada i el mestre Pep Molins, però jo no sé veure –segurament tampoc entendre- l’atletisme. Aquests dies que el amants de l’esport, entre els quals m’hi trobo, hem de gaudir de l’espectacle que es viu al mundial que es disputa al ‘Niu d’Ocell’ de Beijing, jo sóc incapaç de fer-ho. No puc, o no sé. No passo de la simple anècdota. De la gracieta que fa, o protagonitza, aquest o aquell altre atleta. Tot menys el que realment té a veure amb la veritable competició. Perquè m’entengueu, mentre Miguel Ángel López es fot una prova memorable als vint quilòmetres marxa per penjar-se la medalla d’or, o mentre el jamaicà Usain Bolt i la seva compatriota Fraser-Pryce tornen a demostrar que la velocitat és cosa dels caribenys, aquí un servidor segueix buscant les seves particulars antiestrelles del mundial. I he estat de sort. En pocs dies he trobat dos ferms candidats a ocupar el meu podi d’honor final. I  això, digueu-me bàsic, em fa feliç.
Un dels calaixos li reservo a la nordamericana Molly Huddle. Un calaix reservat per a la protagonista d’una d’aquelles imatges que dóna la volta al món i que es converteix, de manera inevitable, en carn dels zappings televisius. Ens hem de traslladar fins a la cursa dels 10.000 metres. 10 quilòmetres! Doncs bé, després d’una pallisa que està a l’abast de pocs humans, Huddle va decidir aixecar els braços un metre abans de la línia d’arribada. Podia haver estat una distància suficient. De fet, es tractava de celebrar un bronze que ja tenia a la butxaca. La llàstima és que la butxaca, pel que es veu, tenia un forat inoportú. I en aquest cas, un forat en forma d’avançament per l’esquerra de la també nordamericana Emily Infeld. Huddle no va veure aparèixer la seva rival, i quan es va adonar ja no va ser a temps de reaccionar. Resultat, bronze per a Infeld, i Huddle quedant-se amb un pam de nas mentre mirava a través de la pantalla gegant de l’estadi l’acció de la seva compatriota.

Infeld-(bona)

De tota manera, i fins que no es demostri el contrari, el meu gran campió d’aquest mundial és, ara com ara, un polonès: Pawel Fajdek. Un autèntic crack. Un d‘aquells que si no existís l’hauríem d’inventar. Fajdek és campió del món a la prova de llançament de martell. Fins aquí, res a dir. Res destacable dins de la meva particular manera d’entendre la competició. El seu veritable mèrit per  acabar entrant a la història del meu mundial va arribar després. A la nit. Quan gairebé sempre s’expliquen les grans històries de l’esport, i també les que no són de l’esport. Ebri d’alegria per la victòria i d’alcohol per la celebració, l’atleta polonès de 26 anys va decidir tornar a l’hotel en taxi. Un cop ‘a casa’,  comprovant que els diners amb els quals havia sortit s’havien quedat a la barra d’uns quants locals en els que havia decidit remullar i ‘cremar’ el seu títol, va decidir pagar el trajecte donant la medalla d’or al taxista que l’havia portat. Això mateix, una medalla d’or per un servei de taxi. Encara no sé si la frase de comiat va ser: “Es pot quedar el canvi”. No m’estranyaria gens, la veritat. Sigui com sigui, hores després, quan l’alcohol va deixar aparcats els seus efectes, Fajdek va decidir recuperar la seva medalla. I va presentar una denúncia a la polícia assegurant que l’havia perdut de festa. El que deia, un crack amb majúscules, i fins a les darreres conseqüències.

Pawel-Fajdek-(bona)

De moment en tinc dos, però estic segur que en els dies de queden de competició a Beijing encara pot caure un tercer o, fins i tot, que em vegi obligat a donar algun que altre accèssit.